Un viernes cualquiera en el Barri Gòtic

Cualquier noche, en el Barri Gòtic de Barcelona, en la foto mostramos concretamente la Placeta de Sant Francesc, te puede encandilar la fauna y vegetación del lugar, eso si, siempre que no vayas demasiado ebrio o te atrevas a pasar.

This is not the sound of my favourite things

Everytime I have to suffer all these noises, and surrealistic human behaviours, I try to put my ears upper and upper to avoid them being contaminated by (drunk) human stupidity, and I look for John Coltrane, he knew very much how to make real good "noise"...

Placeta rebautizada

El pasado 21 de diciembre nuestros amigos de Cruïlles hicieron una fiesta de Navidad en la Placeta de Sant Francesc, entre la calle Escudellers y la calle Tres Llits. Desde allí, adornaron las calles próximas con manualidades recicladas que habían ido haciendo en sus numerosos encuentros. La asociación V de Vivienda "plantó" un árbol hecho de restos de antenas, perchas, grifos... para que la gente escribiera sobre la palabra crisis, hubieron actuaciones de gente que pasaba y quiso cantar, bailar o charlar. Los niños jugaron en la calle, y todo se acompañó de una chocolatada.
La placeta había cobrado vida, una vida muy diferente a la que estamos acostumbrados, muy diferente a la de las drogas, los trastos tirados en la calle, las basuras y el olor a meado de su pavimento. Esa tarde de diciembre la plaza tuvo alegría, música, color y olor a chocolate a la taza. Pero como la realidad es otra, cuando todo acabó, la placeta se rebautizó con el nombre de "Placeta de Sant Francesc de Runes i Pixarades".


Si alguien pasa por esta plaza próximamente, no verá más que lo que hace honor a su nombre, hasta que los vecinos, y sólo nosotros hagamos un nuevo intento por revivirla.
De momento, nuestras acciones, sólo son el sueño de lo que queremos que sea algún día nuestro barrio.

Gastronomía catalana per a guiris

Aquest divendres vam anar a sopar a un restaurant del Born, una casa de pedra, antiga... una vinateria que prometia molt. A l'entrada hi havia un cartell que deia "Aquí durmió Cristobal Colón antes de viajar hacía América" i com que venia una amiga de Girona, que ara viu a París acompanyada del seu novio americà, vam pensar... perfecte!; bon vi, embotits, formatges i tapes, tot acompanyat de pa amb tomàquet...

Vam començar a demanar el pa, el pernil, el formatge... i arribem a les tapes, demanem unes carxofes amb anxoves, i el cambrer ens diu: "No en tenim..., bé, millor dit, un consell, no demaneu tapes, només són pels turistes, són tot llaunes"... i així és com venem Barcelona als turistes, "tradició catalana en conserva", "paellador", "sangría" i tots borratxos i contents. Això si!, tot a preu de cuina elaborada de mercat!

Solicitaré al ayuntamiento de Barcelona que nos ponga una anilla identificativa en la oreja a cada vecino del Gótico. Así, cuando los turistas estén sobrios, podrán admirarse de cómo son las especies locales y tirarnos cacahuetes, mientras piensan en lo auténtico que es todo.

BCNeta?

M'agrada molt viure al Gòtic, encara no fa dos anys que vaig baixar des de Gràcia per instal·lar-me a Ciutat Vella i hi he trobat moltes coses bones; saludar els veïns i botiguers, tenir-ho tot a prop, viure a la part més antiga de la ciutat i recorrer els carrerons descobrint sempre coses noves... però per desgràcia, no hi ha dia que no em posi de mal humor veient com veïns i turistes deterioren el barri i em posa trista pensar que potser algun dia em cansi i marxi a un altre lloc més net, sense sorolls de borratxos per la nit... en definitiva, més cívic.

Llegir més... Em molesta la pudor a orina pel matí, tarda i nit (de gossos i humans, alguns dels quals, a més de porcs, es creuen artistes i es dediquen a dibuixar amb els xorros de pipí), m'emprenyen les bosses d'escombraries que molts dies a les 9,00 del matí ja estan als portals, em fan mal als ulls els grafitis a les portes de fusta antigues, em molesten els borratxos vivint i embrutant els carrers... Fins quan tot això? Fins que ja no sigui possible viure al Gòtic? Fins que ja no vulguin visitar el centre ni tan sols els turistes? Fins que només hi visquin els borratxos que facin el tour pels diferents bars d'Escudellers, Escudellers blancs, Rauric i Plaça Reial fins pixar-se i caure a terra inconscients?



Avui a sortit una noticia a La Vanguardia "Barcelona se gastará 1,5 millones de euros en luchar contra el incivismo". Fa un temps vaig llegir un article de l'arquitecte Oriol Bohigas al diari Avui:

"AVUI 24 - 9 -2004
Oriol Bohigas
Què se n'ha fet de la campanya de civisme?

Sóc dels que sovint proclamen -i àdhuc ho demostro, quan tinc arguments a mà- que Barcelona és una ciutat magnífica, confortable i, en alguns aspectes i algunes temporades, definitivament esplendorosa. Quan llueixo de barceloní cofoi m'és molt fàcil de demostrar-ho acompanyant amics estrangers pels llocs més significatius d'aquesta excel·lència, però anant amb compte de no aproximar-los massa a alguns sectors que desmenteixen radicalment el bon nom que hem assolit.
[...] Però hi ha un aspecte que no el puc dissimular de cap manera: el desastre visual de bona part dels barris de Ciutat Vella. És impossible mostrar les excel·lències de la nostra arquitectura gòtica o l'elegant discreció del neoclassicisme romàntic o l'atractiu d'una vitalitat lúdica i gastronòmica tothora o els monuments administratius, religiosos i culturals sense avergonyir-nos de l'inexplicable abandó físic i social de gairebé tots els barris. I sovint penso que aquestes desgràcies no només aconseguim que les ignorin els turistes -encara que sovint les descobreixen i aleshores no se les acaben de creure- sinó també la majoria de ciutadans estables de Barcelona. Sovint em pregunto: els benestants dels sectors nord de la ciutat, tan segurs però tan avorrits, ¿han vist la tirallonga dels sense sostre dormint al carrer en condicions totalment inhumanes sota la pluja i sobre les escopinades?, ¿els munts d'escombraries i deixalles acumulats durant hores a totes les cantonades en espera d'una recollida inoportuna i desorganitzada?, ¿els actes de violència col·lectiva?, ¿la porqueria acumulada i completada amb excrements humans que ja s'han convertit en una petrificació permanent?, ¿la invasió de grafits realment fastigosos, incontrolats -o a vegades protegits per l'administració populista amb un paternalisme mal entès- a les façanes i als establiments que eren encara una mostra de dignitat urbana?, ¿la pudor del pixum i el soroll impertinent a altes hores de la nit que intoxiquen tot el barri?
Ja sé que l'Ajuntament de Barcelona està preocupat amb aquest fastigós panorama perquè és la negació d'aquelles virtuts urbanes que l'honoren i de la pretesa confortabilitat dels ciutadans tan promesa en els programes electorals. Però també la negació dels bons propòsits per millorar la qualitat del turisme que ens visita, per la qual cosa calen més escenaris culturals, més continguts socials, però també més neteja urbana i més dignitat ambiental. I també sé que és molt difícil canviar una situació que ja està massa solidificada. Però cal reflexionar-hi seriosament i exigir solucions.
Fa uns mesos l'Ajuntament va posar en marxa el que se'n deia una campanya de civisme. ¿Què se n'ha fet d'aquesta campanya? ¿És que es limita a sermonejar i no pren cap iniciativa operativa? ¿N'hi ha prou a regalar cendrers de butxaca? Em sembla que ho vaig escriure quan va anunciar-se el propòsit: per exigir civisme col·lectiu, cal començar donant bons exemples. El primer que hauria de fer l'Ajuntament és complir les seves obligacions més senzilles i més immediates. Per exemple, organitzar amb eficàcia la recollida d'escombraries i evitar la permanència de la porqueria enmig dels carrers, recolzada descaradament a la façana dels monuments. Per exemple, evitar -i eliminar- els grafits amb la pressió autoritària que calgui, d'acord amb la prohibició oficial d'embrutar les parets dels edificis. Amb la solució d'aquests dos problemes, l'àmbit urbà ja milloraria considerablement i es promouria un augment de la decència pública. Per evitar l'embrutiment cal netejar i deixar l'escenari net i polit com un crit d'advertència i de responsabilitat. No hi pot haver civisme si no ens referim, per començar, a un àmbit físic de bona educació.
És evident que amb aquestes dues mesures no n'hi ha prou, però són les més immediates i depenen només dels serveis normals de l'Ajuntament, amb l'ajuda de les vigilàncies urbanes i policials adequades. I tindrien una eficàcia immediata, directa o indirecta. Després vénen temes més complexos com la solució dels sense sostre, com la delinqüència, com l'equilibri entre la residència i l'extraversió lúdica dels visitants, com la qualitat física de molts entorns, com... No cal acabar la llista. Visitant el Gòtic sud i alguns sectors del Raval, qualsevol ciutadà l'allargarà fins a l'infinit.

Oriol Bohigas. Arquitecte."



Passarà com l'any 2004 i tot continuarà igual? Si us plau fem alguna cosa, multem l'incivisme, és trist, però només si la gent s'ha de rascar la butxaca s'ho pensarà dues vegades abans d'embrutar i cridar al carrer.

gterol@gmail.com (veïna d'Escudellers Blancs)

Desincronización

15.06.07
Tengo ganas de escribir, pero aún no sé qué. Quizás que más allá de estas ventanas hay un río de voces, gritos, murmullos, silbidos, sonidos de extractores y abominables acordes musicales. Cuando cae la noche, empieza "Blade Runner". Y eso por no mencionar el río físico de detritus urinarios, cuyo pestilente reflejo le da ese toque tan futurista al suelo de mi calle. Thanks God que nadie alrededor se ha planteado poner un neón para reflejarlo en ellos.



Suelo asomarme al balcón en noches de fines de semana como estas con una cierta aprensión, temiendo que el coche volador de algún blade runner me raspe la nariz (tan maltratada por los efluvios que suben), o que alguien deje caer piezas de papiroflexia con forma de botella de cerveza y/o copazo.

Leer más...
De noche, esta esquina se transforma en una esperpéntica antesala de un futuro más bien demoledor, donde los humanos vagamos sin sentido, emitiendo risas huecas y planas, todos ataviados de superficialidades, pestañas postizas, escotes inflados, entrepiernas también infladas, cerebros inflados...

En el futuro que veo cada noche, primará la inflación.

Por ahora, lo único que yo tengo infladas son las narices, de tanto sorportar tan triste espectáculo. Por mi calle de Blade Runner, a la que ni le falta la lluvia artificial (la que producimos los propios vecinos en forma de cubos de agua-va) han desfilado toda suerte de personajes y situaciones escalofriantes. Una de las que más me estremeció (de horror, se entiende) fue la visión de unas cincuenta mujeres rubias -de cuya respetabilidad en sus países de origen jamás me atrevería a dudar- vestidas de color rosa y coronadas de conejitas (o conejotas, según edad y/o achaques) de Play Boy. Agh! Por poco les vomito encima. Otro capítulo fue el del muchacho casadero vestido de cabeza a pies con un maillot transparente, y horrorosos zapatos de deportes blancos...Puaj! Iba con unos amigos que lo jaleaban a lo largo de toda la calle, en un claro ejemplo de la frecuente confusión entre amistad y humillación. Mi calle no debería llamarse calle, porque en ella, no hay dios que se calle.
En cualquier caso, cada vez lo veo más claro: en el futuro habrá dos razas: los que llevan silicona en sus pechos, y los que la llevan en sus orejas.

16.06.08


Desincronización.
Hace un año y un día escribí el texto de arriba. Hay cosas que han cambiado en mi calle, y otras que no. Las voces huecas siguen ahí, y también ese zumbido similar al que hacen las calles del infierno de todas las fiestas pueblerinas, y que es producto de un megaequipo de aire acondicionado cuyo eslogan "Fujitsu, el fujitsu" constituye un innegable oxímoron nocturno.
Las conejitas de Play Boy ya no abundan por otros lares. Deduzco que la moda de humillar a tus presuntos amigos casaderos se ha trasladado a otra zona de la ciudad. Así que, sin esta esculturalidad de rollizas y etílicas vestales, mi calle ha pasado más bien al universo de Mad Max. Unos van a la busca de líquido para emborracharse, y otros intentan deshacerse de él. Y así con cualquier tipo de sustancia eufórica que trafica en estas calles.

Ahora lo que se lleva son los universos decadentes: el espeluznante sonido de una persiana metálica, que te araña las paredes del oído al cerrarse, las patadas a los (inexistentes) cubos de basura, el griterío de peleas de varios acentos, y la cascada voz de un buscavidas de todo el barrio, dado su (sorprendente) don de la ubicuidad. Ese señor de la voz cascada que siempre habla de trapicheos, dinero y amigos, es una constante en el barrio. Es como si alguien en la calle tuviera un jilguero desagradable en su balcón, y no debo de andar desencaminada, puesto que el señor tiene pinta de ser un pájaro de mucho cuidado.
Los regueros de orina siguen aquí, nadie los ha quitado, aunque de vez en cuando se escucha la catarata de agua que algún vecino desesperado tira desde el balcón.

En este barrio no existe el concepto de respeto a los demás, y las tribus campan a sus anchas, destrozándolo todo a su antojo.
Es como un playground sórdido para el disfrute inconsciente y absurdo de bebés gigantes que deciden olvidar por unos días que en otro momento y lugar fueron personas respetables.